El català es troba en un moment crucial de la seva història.
Ara fa uns quaranta anys, després d’un llarg període de repressió política i lingüística i en ple procés de recuperació de l’autogovern i les llibertats, la societat catalana va ser capaç de posar-se d’acord en tres grans objectius pel que fa a la llengua pròpia del país: en primer lloc, es volia que tota la població acabés dominant la llengua catalana; en segon lloc, calia que el català esdevingués una llengua completa, és a dir, que es pogués emprar i s’emprés efectivament en tots els àmbits de la vida; finalment, era vital evitar la fragmentació social en funció de la llengua o l’origen.
Quatre dècades després, aquells objectius només s’han assolit de manera parcial i hi ha símptomes preocupants pel que fa al futur de la llengua catalana. El món s’ha globalitzat, la societat catalana ha canviat i s’ha fet molt més complexa, diversa i multilingüe. En conseqüència, el model de política lingüística del país necessita una revisió a fons. Cal renovar els consensos que van convertir la llengua en un punt de trobada i en una eina de cohesió social, és urgent reforçar la seguretat lingüística de les persones i cal garantir la continuïtat del català com a llengua completa.
El futur del català demana un debat constructiu perquè les bases lingüístiques del futur de Catalunya i de tota la comunitat lingüística siguin compartides tan àmpliament com sigui possible. Per aconseguir-ho, cal comptar amb la participació i el compromís de les forces polítiques, però també de les organitzacions, de les entitats i de tota la població. És en aquest context que es proposa l’assoliment d’un Pacte Nacional per la Llengua.